Contenido del bloc.

Això és un bloc de muntanya i natura, no és la meva intenció que sigui cap bloc de resenyes d'excursions, no més es tracta de les meves sortides i de les experiències que he viscut ha aquestes sortides, res més. Si aquestes publicacions, poden servir per preparar les rutes de les persones que les veuen serà magnific, i de fet hem sentiré molt orgullós, però que quedir clar que les dades que hi surten no més és una orientació a l'activitat que es vol fer.

dijous, 17 d’octubre de 2013

MI PEQUEÑO HOMENAJE A UNA EXTRAORDINARIA PERSONA.

Esta entrada al blog sera algo diferente, empezando por el idioma, no la escribiré en catalán, voy a escribirla en castellano, simple y llanamente porque es con el idioma con el que hablaba con la persona a la que le dedico estas lineas...........y siguiendo por que no es una entrada de montaña, aunque algo de montaña hay en ella.

La gente que me conoce bien sabe que soy una persona de pocas palabras y que me cuesta mucho expresar mis sentimientos, sobre todo en publico, pero esta vez es diferente, tengo que hacerlo, ella se lo merece.

Va por ti Valerie, amiga mía, nunca te olvidare.



Hace unos 15 años entraste en nuestras vidas, lo hiciste muy lentamente, sin hacer ruido. Para tu pareja era importante que hubiera una buena aceptación a tu llegada por parte de su hermana mayor, una hermana mayor a la que estaba muy unido, de modo que eso eramos nosotros en ese momento para ti, "la familia de la hermana mayor, la hermana mala" (las risas que hemos echado cuando nos lo contaste años mas tarde).

Poco a poco fuiste abriendo la puerta de nuestras vidas, ibas entrando sin prisas pero sin pausas, casi sin darnos cuenta te abrimos esa puerta de par en par, y entonces ocurrió................la viste abierta y entraste, entraste con toda tu personalidad, esa personalidad que nos cautivo con tus ganas de vivir, tu cariño, tu alegría, tu ironía, tus ganas de aprender, siempre ávida de saber, siempre dispuesta a ayudar.

Simplemente nos conquistaste, te hiciste un hueco enorme en nuestros corazones, en mi corazón.

Paso el tiempo, ya formabas parte de nuestras vidas, incluso te aficionaste a la montaña, nos acompañaste en mas de una ocasión, recuerdo sobre todo dos veces, la primera vez que subiste a una cima de 3000 metros, en la que fuimos al Mulleras, y la ultima vez que nos acompañaste, en la que subimos al Monte Perdido, que grande fue ese día. Tu pareja, Javi, mi cuñado, se hizo un esguince y no pudo acompañarnos, y tu te viniste con nosotros sin él, te costo horrores llegar a la cima, lo hiciste a fuerza de voluntad, esa fuerza de voluntad que siempre has demostrado toda tu vida.............y como nos reíamos después, cuando le echabas en cara a Javi que tu habías subido al Perdido y el no, solo con la cara de felicidad con que lo decías ya había valido la pena haberte acompañado ese día.

Ese fue tu ultimo día en la alta montaña, pero el motivo de tu "huida" era bueno, muy bueno, llevabas una nueva vida  dentro de ti. A partir de es día todo cambio para ti, te dedicaste en cuerpo y alma a ese retoño, pero sin olvidarte de nadie de los que te rodeaban, si alguien te necesitaba allí estabas, dispuesta a lo que hiciera falta.

Pero hace aproximadamente tres años todo se torció, recibiste/recibimos una dura noticia, tenias cáncer, esa puta enfermedad que esta causando tanto daño en la actualidad, y fue en ese momento cuando realmente nos dimos cuenta de tu fortaleza.

Nos miraste, levantaste la cabeza y tiraste del carro, si, si, tu, la enferma, era la que tiraba de nosotros, la que nos daba fuerza para seguir, para luchar, la que siempre tenia una palabra de aliento, la que nunca se rendía, la que nos insuflaba moral. En fin, la que demostraste unas ganas de vivir tremendas y la que hizo que todos nosotros arrimáramos el hombro para intentar superar ese mal trago.

Pasaba el tiempo y poco a poco íbamos perdiendo batallas, todo se iba complicando, la enfermedad iba ganando, te iba minando...................pero tu seguías con la cabeza alta, es en esos momentos de dificultad, de malas noticias una detrás de otra cuando te llevaste  toda mi admiración, pero no era el único, los mismos médicos que te trataban estaban encantados contigo,  como me dijo una vez la doctora que te llevo durante toda la enfermedad, eras una persona con una capacidad de adaptación impresionante a todas las nuevas situaciones que te tocaba sufrir por culpa de la enfermedad, que tus ganas de vivir hacían que cualquier cosa que hicieras, estuviera o no  limitada por la enfermedad, fuera importante, había que disfrutarla.

Por diferentes circunstancias me a tocado vivir tu enfermedad muy de cerca, te he acompañado muchas veces, cuando Javi no podía estar a tu lado, allí estaba yo, para acompañarte a cualquier sitio, visitas a médicos, radioterapia, quimioterapia..............había una frase que yo te decía y tu te reías "tu pide y yo obedezco", si es que no te podía decir otra cosa, te merecías eso y mas. En todos esos momentos hemos hablado, hemos reído, incluso se nos han humedecido los ojos un pelin (no se lo diré a nadie), he visto, y sufrido,  como te apagabas.

Era tal tu fortaleza en esos momentos tan duros que, incluso el día antes de ingresar en el hospital por ultima vez hacías planes de futuro, te saque de paseo en silla de ruedas, era la primera vez que yo lo hacia, antes habías salido con tu marido, estuvimos mas de dos horas, con parada a tomarnos algo en una terraza incluida, cuando llegaste a tu casa me dijiste " estoy muy cansada, agotada, pero me has echo muy feliz, tenemos que repetirlo, ahora que se acerca el invierno podemos salir un rato a mediodía  a tomar un poco el sol" , una vez mas demostrabas tus ganas de vivir, y claro, yo fui fiel a mis palabras, "tu pide y yo obedezco".

Pero la guerra estaba perdida, habíamos ganado batallas, habíamos luchado hasta el final, pero todo se acababa, no había solución............................y una vez mas demostrabas la clase de persona que eras, estabas en la cama del hospital, sabias que ya no saldrías de allí, y nos pedías ayuda para realizar ejercicios de rehabilitación, para que tus músculos no se atrofiasen, en definitiva, seguías luchando.

Ahora nos has dejado, y nosotros, las 4 personas que forman "la familia de la hermana mayor, la hermana mala" , hemos estado contigo y con Javi, hasta el final, hasta tu ultimo suspiro,  a tu lado, rodeandote, mimandote, han sido 24 horas de espera, 24 horas durisimas, pero no podíamos dejarte sola, no te lo merecías.

Y ahora que ¿?. Te echaremos de menos, eso seguro, pero................ yo necesito hacer algo mas por ti, por mi, por tu recuerdo, y solo se me ocurre una cosa, lo que mejor se hacer, subir montañas, y claro solo hay una que merezca ese honor, el Monte Perdido, voy a volver a subirlo, mejor dicho, vamos a volver a subirlo, tu y yo, juntos, no se cuando pero si por donde, hace unos cuantos días que lo tengo en mente, desde que vi que esto se acababa, decidí que tenia que volver, y hacerlo de una manera diferente para que "vieras" toda la dimensión de esa montaña que tan buenos recuerdos nos dio, y llevare algo tuyo, lo dejare por algún rincón.........

Ese día subirás conmigo, estarás conmigo, bueno siempre estarás, pero ese día sera especial.


Hasta siempre amiga mía, estés donde estés, eso no importa, solo tienes que saber una cosa, siempre tendrás un hueco en el corazón de todos los integrantes de la "familia de la hermana mayor, la hermana mala", en mi corazón.

Al fin y al cabo conseguiste que fuéramos algo mas que tu familia.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Pics de Ballibierna i Tuca de las Culebras.

Normalment sóc jo el que busca i prepara las rutes, els companys quasi sempre hi estan d'acord, però aquesta vegada es diferent. Parlant un dia amb el Jose  diu que  té ganes de treballar i de buscar ell la propera sortida, no hi poso cap entrebanc, aquest mes faré festa. 

Però al cap dos dies tot canvia, el Jose truca i diu, "vamos a los Ballibierna, prepara la ruta" jajajajajajaja, ell ja havia complert, havia decidit el cim que pujaríem, la resta era cosa meva.

El Ballibierna i la Tuca de las Culebras són dos cims que estan prácticament enganxats, no més els separa un pas técnicament un pel complicat, el Pas del Cavall. De fet, el meu punt de vista es que no més es un cim amb dues puntes, però com la diferencia d'altura que hi ha al coll entre totes dues puntes (més de 10 metres) compleix amb els requisits per consider-als dos cims, no seré jo qui porti la contraria a tota la gent que a dedicat molt de temps a regular aquestes coses.

És una pujada técnicament facíl, al començament hem de seguir sempre el Gr-11 fins a la cua de l'embassament de Llauset, aquí tenim dues opcions, pujar per la vall de Llauset o seguir el GR fins al desviament dels ibons de la Coma d'Arnau, i d'aquí per terreny mes escabrós fins a la cresta del Ballibierna, que hem de seguir per arribar al cim. Això ens permet fer un circular, pujar per una vall i baixar per l'altre.

La majoria de la gent puja pel GR, nosaltres no ho teníem clar, les dues pujades tenien coses que ens feien pensar que seria millor anar per allà, però a l'arribar a la cruïlla no va haver discusions, anava primera la Conchi i tal com i va ser-hi va tirar cap al GR-11, dons res, tocar seguir-la.

Aquest tram no té cap secret, seguir el GR passant per la cabanya de Botornás, l'ibon del mateix nom, el desviament (senyalitzat) de l'ibon de Cap de Llauset i finalment l'ultim desviament cap l'ibon Chelau. Es aquí on tením que deixar el GR-11 i anar cap aquest ultim ibon, ara entrem a la petita vall penjada de la Coma d'Arnau, amb el seus ibons, passem per un de petit sense nom i despres pels de Baix i de Dalt, aquest ultim fem un petit descans.

Poc després de tornar a posar-nos en marxa s'arriba al Ibon Chelau, aquí comença el tram mes feixuc de la pujada, havem de remuntar un pedregam immens sempre buscant els millors passos i seguin atentament las fitadas, un cop passat aquest tram ens trobem amb una llarga pujada, hem de seguir un corriol bastant ben marcat fins a arribar  a la cresta del Ballibierna, cresta molt facíl i amb unes vistes al massís de La Maladeta que ens deixen bocabadats.

Un cop al cim del Ballibierna, fem la foto de rigor i decidim seguir rapidament, estem sols i ho volem aprofitar per passar el Pas del Cavall el mes aviat possible, per aprofitar de passar-lo sense gent, amb la tranquil-litat que dona aquesta situació.

El Pas del Cavall és un pas molt estret, amb un bon estimball a cada vessant, però que no te una dificultat extrema, la roca és bona i pots agafarte molt bé. Tal com el seu nom indica és un pas que, normalment, es passa com si anessis a cavall, no es difícil però no s'ha de tenir vertig, perqué quan s'esta al mig i miras a una i altra banda...............tot i que hi ha gent que hi passa caminant pel fil, nosaltres no ho teníem gaire clar i vam passar a cavall.

Un cop passat ens quedan molts pocs metres per arribar al cim de la Tuca de las Culebras, aquí vam fer un parada molt llarga, gaudint d'unes vistes extraordinárias, tot el massís de La Maladeta, amb l'Aneto ben aprop, el massís del Perdiguero, de Posets, part del massís del Monte Perdido, las muntanyes d'Aran, el Mont Valier, el Bessiberris, el massís de la Pica d'Estats, el Turbon,, Cotiella, etc, etc, un autentic plaer, però hem de marxar, no ens podem quedar per sempre aquí dalt i després d'una hora i mitja al cim toca seguir la ruta. 

Al començament es una baixada entre rocs, sempre has de buscar el millor pas, però un cop al coll totes las dificultats desapareixen i no més ens queda una rapida baixada fins a arribar a l'embassament de Llauset i al cotxe.

                                                    Foto de grup al cim del Ballibierna, 3067 metres.

                           

L'imatge de la ruta al GoogleErth:


El perfil de la ruta, el track el podeu baixar d'aqui: Wikiloc


DADES TECNIQUES.

  • Punt de sortida: Embassament de Llauset, com arribar: EMBASSAMENT 
  • Material necessari: roba d'abrig, calçat adequat, menjar, aigua, mapa, brúixola i GPS si en tenim.
  • Altura míníma: 2190 metres a l'embassament de Llauset.
  • Altura màxima: 3067 metres al cim del Ballibierna, al GPS marcava 3057 metres.
  • Desnivell positiu acumulat: 1039 metres.
  • Distancia: 12'7 kilometres.
  • Ruta circular: Sí.
  • Podeu veure les fotos amb els comentaris amb castellà al àlbum de PICASA



Arribem amb el temps just de montar les tendes amb llum de dia, el sopar ja l'hem de preparar amb els frontals i, per sort, amb una fantastica llum que ens ofereix la lluna plena que hi ha aquesta nit, això fa que nes possem a jugara càmara i fer fotos amb exposicions no gaire llargues.



22'30 Horas, 15 segons d'exposició, la lluna plena ens ofereix una bona llum nocturna.


7'00 del matí, 8 segons d'exposició, sembla que es de día!!!!!!!!!


Comencem de bon mati a caminar seguint el GR-11, som quasi els primers, no més una parella a sortit més aviat que nosaltres, això si, al parking comencen a  arribar molts cotxes, no estarem sols.




Ja som a la primera cruïlla, no teníem clar com faríem la circular però al arribar fins aquí no ja temps per dubtes, millor dit, la Conchi anava la primera i tira directament cap a l'ibon de Botornàs, dons fem la ruta per allà. Arribem molt rapidament a la cabanya/refugi de Botornàs i poc després a l'ibon.






Poc després trobem un altre cruïlla, és una ruta molt marcada al començament, el fet de seguir pel sender de gran recorregut GR-11 fa que sigui molt fácil de seguir, i totes las cruïlles estan marcades.



I fins aquí el camí ben marcat, deixem el GR-11 que segueixi el seu recorregut cap a la vall de Benasc i nosaltres seguim la ruta cap l'ibon Chelau, ara ja entrem a un terreny més complicat, el sender no es tan marcat i hem d'anar buscant les fitades o anar mirant el GPS, si en tenim.


Entrem  a la petita vall dels Ibons de la Coma d'Arnau, la bona llum que tenim fa que tinguem molts  reflexos i aprofitem per fer anar la cámera contínuament.









Arribem a l'ibon Chelau, el voregem per l'esquerra, en el sentit de la marxa, i entrem a un tram de grans rocs, sempre hem d'anar buscant el millor lloc per passar, i sempre amb un ull a las fitades.
Al fons ja veiem la cresta del Ballibierna, i a mida que guanyem altura comencem a veure el que será el gran protagonista del dia, el massís de La Maladeta, amb el Rey Aneto al bell mig.





Un cop superat el tram de camí mes caótic, per culpa dels blocs, seguim pujant per un corriol poc definit, però fácil de seguir, guanyem altura i veiem les dues valls que avui trepitjarem.





Sortim a la cresta, aquesta és fácil, ni tan sols s'han de fer servir las mans, es pot caminar tranquil-lament, i amb unes vistes cap l'Aneto que ens embriaga de felicitat, si fins ara gaudíem del nostre entorn, ara comencem a gaudir, i força, d'unes vistes privilegiades, a més som els primers, no hi ha ningú, el cim per nosaltres sols, i això, a cims com aquest, que hi puja molta gent, no és fácil, ho hem d'aprofitar.







Foto de grup al cim del Ballibierna 3067 metres.


Massís de la Maladeta, amb l'Aneto al mig.


                                                                             Mulleras.


Pic Feixant.


Massís dels Besiberris.


Massís de la Pica d'Estats.


Mont Valier.


Les vistes son molt grans però hem de seguir, ara ve el tram més complicat del dia, el famós Pas del Cavall que separa els cims del Ballibierna i la Tuca de las Culebras, i volem aprofitar que estem sols per passar tranquil-lament, sense preses ni "espectadors".


Tal com el seu nom indica es un pas que el millor per passar-ho es fer-ho a Cavall, hi ha gent que el passa amb els peus per la banda de Ballibierna i les mans agafades al fil de la roca, aquesta es bona i pots agafar-la bé, també hi ha gent que hi passa per un pas alternatiu que perd altura per la vessant de Llauset, però també té el seu perill, doncs es aeri amb rocs inestables.
El millor es passar-ho a cavall, o de peu, qui no tingui cap mena de por a les altures, l'estimball a las dues vessants és molt gran, sobre tot cap la vall de Ballibierna.................poso un recull d'imatges per qué veieu com el vam passar nosaltres.

                            












Ja esta, ja l'hem passat, i quasi al moment arribem al cim de la Tuca de las Culebras 3062 metres.




Foto de grup al cim de la Tuca de las Culebras 3062 metres.


Massís de La Maladeta, amb l'Aneto, cim culminant del massís i del Pirineu, es just al mig de la foto.


Cap a Ordesa també tenim vistes, els Pics d'Añisclo, Monte Perdido, Cilindro i Marbore.


Posets i cresta de las Espadas.




l'Aneto de mes a prop.


Coronas i Tuca de Coronas, es veu quasi tot el corredor Angels, pujat fa uns mesos, una molt bonica ascensiò INVERNAL


Moments de relax, de contemplaciò, de gaudir amb l'entorn.


l'Aneto i jo,


Cotiella.




No es extrany, que ens quedem extasiats amb un entorn com aquest.



Mentre estem allà arribem dues persones que passen pel Pas del Cavall, però han de tornar al Ballibierna, ja que dues persones mès s'han quedat allà, com no han passat gaire còmodes i, sobretot a un d'ells, no els hi fa gràcia tornar a passar, desconeixent el pas alternatiu, els hi expliquem i decideixen passar-hi, els segueixo amb la càmera, intento explicar a les fotos com es pot passar millor.




Aquesta és la sortida de la ximenea a l'altra banda, (la foto la vaig fer quan i vam passar nosaltres de camí al Pas del Cavall)


Foto de parelleta feliç.


I un altre amb dos bons amics.


Però és l'hora de marxar, portem una hora i mitja al cim, i és que quan s'esta be, ho hem d'aprofitar. La baixada es cap a la vessant de Llauset, al començament no hi tenim camí, hem de seguir las fitades que ens portan pel millor lloc.








Arribats aquí hem de girar cap al coll de Llauset, es un petit flanqueig una mica molest, molta pedra, fineta e  inestable, començo a refer alguna fitada i els companys hem deixen endarrere molt rapidament.



                              

Coll de Llauset, aquí m'han esperat, ara no més ens queda una baixada rapidisima fins a l'embasament de Llauset, arribant a la cua de l'embassament trobarem el camí de pujada d'aquest matí, l'ultim tram és el mateix que el de pujada.








Arribem a l'aparcament 8 hores després, pot sembla molt de temps per una excursió curta de distancia, però es una ruta que l'hem fet molt tranquil-lament, sobre tot el temps d'estada al cim, feia un dia magnific,  teniem unes vistas fantástiques i estavam sols, tots els ingredients per gaudir una bona estona amb tota la tranquil-litat del món, nosaltres i l'entorn s'ho mereixien.