Contenido del bloc.

Això és un bloc de muntanya i natura, no és la meva intenció que sigui cap bloc de resenyes d'excursions, no més es tracta de les meves sortides i de les experiències que he viscut ha aquestes sortides, res més. Si aquestes publicacions, poden servir per preparar les rutes de les persones que les veuen serà magnific, i de fet hem sentiré molt orgullós, però que quedir clar que les dades que hi surten no més és una orientació a l'activitat que es vol fer.

divendres, 22 de gener del 2016

Pics de la Mina i Fontnegre O. per la cresta del Orri de Vinyola.

Descripció de la ruta.

Ens apropem al Coll d Puymorens per fer una ruta que pensem que serà molt interessant i potent. Volem pujar al Pic de la Mina i després, seguint la cresta de l'Orri de Vinyola, anar fins als cims de Fontnegre, per tornar fins al coll de Puymorens, passant pel coll de l'Orri de Vinyola, resseguint tota la coma del mateix nom. Un plan que, ja de bon matí, vam veure molt optimista, doncs la poca neu que hi havia per aquestes dates, i la forta calor que ja feia de bon matí, ens va fer pensar que no ho podrem fer.
.
De moment sortim del coll de Puymorens amb la idea original al cap, i a mesura que anem cremant objectius, veurem el que fem finalment. I el que vam fer és retallar un bon tram la sortida, ens vam quedar al primer cim dels Fontnegre, doncs entre que el tram de la cresta de l'Orri de Vinyola va ser més llarg del que pensàvem i, com també feia molta calor, la neu va anant transformant molt ràpidament i, com creiem (i aixi va ser), que el tram de baixada per la llarga Coma de l'Orri de Vinyola seria molt feixuc, vam decidir deixar els altres dos cims per un altre dia.

La pujada al Pic de la Mina no té cap dificultat tècnica, és més, és tot un clàssic a l'hivern, després seguir la cresta de l'Orri de Vinyola és un xic més complicat, especialment el primer tram, fins a salvar un esperó rocós que trobem només començar la cresta. Aquest esperó, es pot salvar seguint-lo per l'aresta, o fent un flanqueig pel seu vessant occidental, les dues opcions ens donen petits passos de IIº, que són fàcilment superables amb tranquil·litat. Nosaltres vam fer servir l'opció del flanqueig i només vam haver d'anar amb cura a un petit pas, molt aeri, però amb roca molt bona, pel que no vam tenir cap problema per superar-lo.

La resta de la cresta ja no té cap problema, és més ampla i es pot fer caminant, sempre amb les precaucions que hem de tenir per aquest tipus de terreny.

El Pic de Fontnegre Oriental te una petita cresta per accedir al seu punt culminant, és fàcil, tot i que com hi havia neu vam haver de passar-la amb un xic de atenció.

Als Pics de Fontnegre tenim el problema de què no és clar si et trobes a la punta adient, doncs és un indret amb moltes puntes que poden fer-nos anar un xic bogos per identificar-les, als mateixos mapes no acabant d'anomenar-los igual, és més, alguns, com el mateix Geoportail francés. els hi posen el nom de Fontnegre d'una forma general, sense definir-los amb exactitud, a la majoria d'ells donen les tres puntes més altes, per sobre dels 2800 metres, a llevant de la Portella de les Valletes com a cims Occidental, Central i Oriental de Fontnegre. Per tant, si volem pujar algun d'aquests cims, haurem de vigilar atentament les dades que disposem per poder assegurar-nos de què pugem a la punta adient.

Nosaltres vam fer servir el TopoPirineos pel GPS, però a casa, com vaig veure que també era un xic pobre amb l'informació d'aquell indret, i per comprovar dades, vaig fer servir el Geoportail francès, doncs tota la ruta va per terreny d'aquest país. 

Cim del Pic de la Mina.


La imatge de la ruta al Google Erth.


El perfil de la ruta, el track el teniu al Wikiloc.


Dades tècniques.
  • Punt de sortida: Coll de Porte-Puymorens (França), Com arribar
  • Track: el podeu trobar al meu Wikiloc
  • Material necessari: És una ruta d'alta muntanya hivernal, pel que haurem de portar material adient per aquestes dades, raquetes, crampons, piolet, casc, a més de roba d'abrigar, menjar i aigua. Com sempre mapa, Brúixola i GPS (si en tenim) indispensables.
  • Altura mínima: 1916 al Coll de Porte-Puymorens.
  • Altura màxima: 2812 al cim del Font Negra O.
  • Desnivell positiu acumulat: 1022 metres.
  • Distancia: 14 quilòmetres.
  • Ruta circular: Sí, més o menys, es tracta més de pujar per la cresta i baixar per la vall.
  • Ruta per gossos: Jo no el vaig portar, tot i que crec que hagues pogut fer-la bastant bé, només al flanqueig de l'esperó rocós baixant del Pic de la Mina veig un punt conflictiu. Però això ja és cosa de cada persona i cada gos.
  • Si voleu veure les fotos, amb els comentaris amb castellà ho podeu fer al meu álbum de Picasa.
Fotos i comentaris de la ruta.


Sortim del Coll de Puymorens, al fons el Pic de la Mina.


Entre els arbres veiem un altre clàssic d'aquestes contrades, ja pujat anteriorment, el Nerassol.


La Coma d'en Garcia, amb molt poca neu per les dades que estem, aquesta petita vall és la ruta habitual per pujar al Coma d'Or.


El Nerassol, amb las primeres  llums del sol.


L'aproximació no té cap secret, sempre seguint les pistes d'esquí de Porte-Puymorens, el Pic de la Mina es troba ben present en tot moment.


Pic de la Mina.


La petita canaleta que es veu al mig és per on pujarem fins a l'ample llom que baixa del cim.


Ja som al llom nord del Pic de la Mina.


Veiem el Pic de Padrons, a l'esquerra els FontNegre.


Un xic més ample.


Coma d'en Garcia, treuen el nas el Puig Pedros de Lanos  i el Coma d'Or.


Seguim pujant.


Ja hem pujat força tros, al fons a la dreta esta el Coll de Puymorens.


No tenim pèrdua, és un cim molt visitat.


El Pic de Padrons, un altre clàssic d'aquestes contrades, intentat fa molt de temps, però el mal temps ens va fer gira cua, algun dia hi haurem de tronar.


Del cim del Pic de la Mina tenim aquesta panoràmica cap las cims de Padrons, FontNegra i, al fons, els dos cims d'Envalira, que també ens van fer girar cua el dia que els vam intentar de pujar, uns altres que hi haurem de tornar, ufffff, quanta feina.


Ara amb nosaltres, a l'esquerra es veu la cresta de l'orri de Vinyola.



Anem per feina, en primer tram l'espero rocós que hem de salvar i on és troben les dificultats més grans de tota la cresta. El podem intentar passar per la cresta o pel vessant occidental (dreta de la imatge), que és per on vam anar nosaltres.



Primer baixem del Pic de la Mina al petit collet que trobem abans de l'espero.


I ara comencem el flanqueig, en general molt fàcil, només buscar els millors passos.


Fins a trobar el punt clau del flanqueig, que la Mª Jose esta passant, es tracta d'un pas, amb molt de patí, però amb molt bona roca, jo li donaria un grau de II+ com a molt, però ja se sap que això també depèn de cada persona, de la seva facilitat per moure's per aquest tipus de terreny.


El Jose, va com un tro, es troba a un moment de forma impressionant, darrere seu es veu tota la cresta a seguir, a partir d'ara ja només és caminar.


I l'esperó superat.


Vinga som-hi.



Mirada cap al terreny superat.


El Pic de Padrons i tot el Pirineu d'Andorra.


I, amb el zoom a tope, veiem Las Maladetas


Crec que es la Pica d'Estats


Ja tenim el Font Negra O. a tocar, almenys la punta que vam pujar nosaltres.


Ja som a la distreta cresta que ens porta al cim.


El Jose ja quasi esta al cim.


Ja hi som, darrere els altres dos Font Negras.


Panoràmica dalt del cim.


Aquí soc jo, amb el Pic de la Mina a la meva esquena.


Els meus companys.


Tornem a terreny més amable.


I aprofitem per fer una parada llarga i menjar alguna cosa, al davant tenim el cim del Puig Pedrós.


Foto de cim.


Decidim donar per acabada la sortida i tornar, anar i tornar fins als altres dos cims ens costaria una hora i mitja aprox, i com fa molta calor creiem que la neu a la Coma de l'Orri de Vinyola estaria en unes condicions molt dolentes, i ho vam encertar de ple, la tornada va ser molt pesada, amb una neu molt tova. Per tant, anem cap a l'ample coll de l'Orri de Vinyola.


La llarga Coma de l'Orri de Vinyola.


La baixada potser va ser el punt més "perillós" del dia, la neu era gelada i vam haver de baixar molt a poc a poc, i separats, per seguretat de no tirar-nos un a l'altre si rellisquéssim, primer baixa el Jose.


I quan troba terreny més segur baixó jo, al meu darrere ho fa la Mª Jose.


Un cop superat aquest tram de neu gelada ja baixem molt més tranquils.


A baix fem una parada tècnica, treíem crampons i posem raquetes.


Per on hem baixat.



Petjades.


Contents, ja som a terreny més amable.


Al mig el glaçat estany de l'Orri de Vinyola.


Una baixada molt, molt llarga.



Passem sota el Pic de la Mina.


Contrallums.


Això no s'acaba mai jajaja.


I més contrallums.



Moment "difícil" del dia, poc abans d'arribar al cotxe hem de creuar les pistes d'esquí, intentant no molestar. D'aquí al cotxe un passeig per donar per tancada la sortida d'avui.