Contenido del bloc.

Això és un bloc de muntanya i natura, no és la meva intenció que sigui cap bloc de resenyes d'excursions, no més es tracta de les meves sortides i de les experiències que he viscut ha aquestes sortides, res més. Si aquestes publicacions, poden servir per preparar les rutes de les persones que les veuen serà magnific, i de fet hem sentiré molt orgullós, però que quedir clar que les dades que hi surten no més és una orientació a l'activitat que es vol fer.

dilluns, 10 de juny de 2019

Cul de la Portadora, als peus de Montserrat.

Descripció de la ruta.

També ho hauria pogut titular "Cul de la Portadora, tancant el cercle".

El motiu ¿?. Doncs que era l'únic cim d'aquestes contrades que no havia pujat mai, i no era per que no hi hagués ganes no, més aviat hi havia moltes, de ganes, però m'agafava una mica desviat dels meus recorreguts d'entrenament habituals, que surten de La Puda i donen un tomb pels seus voltants.

Però fa uns dies vaig veure un reportatge d'en Josep de Tera al seu bloc "Estanys i cims", on feia una bona volta, uns 17 quilometres, sortint de l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat, i que pujava a aquest cim, a més d'altres indrets.

Ràpidament vaig pensar: i perquè no ¿?. I així hi pujo d'una vegada al Cul de la Portadora.............

La seva volta tenia molt bona pinta, però anava de La Puda fins a l'Aeri seguint la pista forestal al costat del riu Llobregat, que és molt bonica de seguir, però no deixa de ser un xic monòtona, i més com la va fer ell, al final de la ruta.

Donant-li voltes vaig decidir fer algun petit canvi en aquest tram. Primer no sortiria de l'Aeri, ho faria de La Puda i, en lloc de seguir la pista del costat del riu, seguiré un altra pista que va un xic més amunt fins a arribar a Can Tobella i, allà agafaré un corriol que va per sobre del "carrilet", de la línia Barcelona-Manresa, fins a arribar a l'estació de l'Aeri, on ja seguiré la ruta normal del Josep.

En definitiva la ruta que va quedar és La Puda- Can Tobella-Aeri-Era de les Bruixes-Cul de la Portadora-Era de les Bruixes-Turo de la Socarrada-Puig de l'Hospici-Sant Salvador de les Espases-La Puda.

El Cul de la Portadora és un magnific mirador de la muntanya de Montserrat, estem al cim i tenim a tocar el mateix Monestir o la Santa Cova, i albirem moltes de les agulles més famoses de Montserrat. La resta de cims de la ruta també són grans miradors, tret del Turo de la Socarrada, que té les vistes molt limitades cap al sector d'Olesa-La Puda, en canvi el Puig de l'Hospici tè, per a mi, les millors vistes d'aquestes contrades.

Tot el recorregut passa per pistes forestals i corriols ben marcats i fressats, tret de la baixada del Turo de la Socarrada, que ho fa per un corriol intuïtiu, però amb la direcció ben evident, doncs s'ha de seguir, aproximadament, la línia elèctrica fins a tornar a sortir a la pista forestal que hem deixat fa una estona.

Ja només faltava trobar el moment de fer-la, que va ser molt aviat, ja que ho vaig comentar amb els companys de BTT, i van decidir, per un dia, deixar els pedals i posar-nos les bambes per caminar tots plegats fent aquest recorregut. D'aquesta manera vaig tenir la companyia, sempre enriquidora, d'en Josan, Javi i Juan Pedro.

Les fotos són amb el mòbil, perquè no vaig portar càmera de fotos, per tant, tant la qualitat, com la quantitat, és més petita que en altres entrades del bloc.

Cim del Cul de la Portadora.


Dades tècniques.

Imatge de la ruta al Google Earth.

Perfil de la ruta, el track al meu Wikiloc.

  • Punt de Sortida: Pista forestal del Balneari de La Puda, com arribar.
  • Dificultat: Moderada, tot i que és fàcil la qualifico així per la distància i el desnivell acumulat.
  • Track: El podeu baixar d'aquí.
  • Alçada mínima: 87 metres al punt de sortida.
  • Alçada màxima: 517 metres al  cim del Puig de l'Hospici.
  • Desnivell positiu acumulat: 927 metres.
  • Distancia total: 15'6 Quilometres.
  • Ruta circular: SI, quasi per complet, només la pujada final al Cul de la Portadora és un tram d'anada i tornada.
  • Ruta per gossos: Si, cap problema, recordem portar aigua, trobarem poca.
Fotos i comentaris.

Desprès de sortir de La Puda agafem la pista que ens porta fins a Can Tobella i, per darrere de la Masia, agafem el corriol que ens té que portar fins a l'Aeri.

Un cop superat l'Aeri, pugem d'una manera decidida pel Serrat de l'Abad, sempre amb la muntanya de Montserrat vigilant-nos.

A poc a poc el camí se suavitza i anem donant la volta al cim principal del dia, el Cul de la Portadora.


Per mi una de les imatges del dia, aquesta visió, un darrere l'altre, dels cims de Sant Salvador de les Espases, el PuigCendros i el PuigVentos, és sorprenent, ja que no l'havia vist mai, i això que havia passat en BTT per aquesta pista, però clar, no es el mateix, amb la BTT estas mes per l'esforç que per mirar el panorama.

De l'Era de les Bruixes (Coll de les Bruixes) agafem un bonic corriol que ens porta fins al cim del Cul de la Portadora.

Cul de la Portadora, Montserrat a tocar.

Foto de grup.

Tornem al Coll de les Bruixes i seguim la pista fins al desviament del Turo de la Socarrada, cim lleig, ja que hi tenim  una torre de la línia elèctrica al petit cim, en canvi sí que tenim unes grans vistes  cap al sector de La Puda, Sant salvador de les Espases, PuigVentos, Olesa, Esparreguera i les muntanyes de l'Ordal al fons.

PuigVentos, PuigCendros, Puig de l'Hospici, Turo dels Ducs (Roques de l'Afrau), Turo de la Gronya, Agulles de Petintó, en definitiva tots els cims del sector Olesa-La Puda.

Aquest és el tram més difícil de seguir, un corriol quasi inexistent que ressegueix la línia elèctrica fins a sortir, altre cop, a la pista forestal que seguíem abans del desviament al Turo de la Socarrada.

Hora de fer un descans, i la meva amiga és busca un molt bon indret per fer-ho.

Seguim, i aviat arribem al Puig de l'Hospici, amb el PuigVentos al fons.

Ara toca baixar cap a Sant Salvador de les Espases. Visitat moltes vegades.

Sant Salvador de les Espases, Ermita i refugi lliure, a més d'una petita habitació, on els Amics de Sant Salvador de les Espases, tots els dijous i festius, tenen obert i ofereixen alguna beguda fresca.

Sant Salvador de les Espases, amb el Turó dels Ducs (Roques de l'Afrau) darrere.

I ara cap a Montserrat.

Fi de festa.


Resum de la sortida: Molt satisfet per la ruta, llarga però distreta i, a més, per la bona companyia, tot un plaer poder gaudir de la companyia de "l'Amapolo Team", en definitiva: Cercle Tancat.

divendres, 7 de juny de 2019

Anboto, per la ruta sur (via normal).

Descripció del recorregut.


Dins d'uns dies de vacances per Bilbao em guardo un matì per fer alguna cosa de muntanya per aquelles contrades, i tinc ganes, ja que no he fet mai muntanya per allà. Són molts els cims que m'agradaria fer, Aizkorri, Gorbea, Txindoki, Anboto, etc, etc, però m'he de decidir per un, i ho acabo fent per l'Anboto, un cim que també m'agrada per totes les històries mitològiques que l'envolten.

Anboto, és un dels cims més emblemàtics d'Euskalerria, tant geogràficament, ja és un dels cims més esvelts que és pot trobar per aquestes contrades i, també cultural-ment, ja que al seu voltant s'han escrit moltes de les histories mitològiques de la rica cultura vasca. La més important d'aquestes llegendes és la que diu que la Diosa Mari viu a una cova, quasi inaccessible, de la seva cara est: WIKIPEDIA.

S'hi pot pujar per diferents indrets, amb més o menys dificultat, la més habitual és la cara sud, amb inici al Santuari d'Urkiola, que és la que vaig fer servir jo, tot i que, en principi, volia fer la interessant cresta oest, catalogada com a F+ però, a última hora, la meva dona em va voler acompanyar, pero nomes si hi anava per l'accés mes curt i fácil i, com es natural, li vaig fer cas, ja que últimament quasi no m'acompanya mai, i s'havia d'aprofitar el moment.

A Mendikat s'hi pot trobar una àmplia explicació de totes les seves vies de pujada, així com explicacions històriques i mitològiques d'aquesta bonica muntanya, enllaç Mendikat.

Cim de l'Anboto.

Dades tècniques.
Perfil del recorregut, el track al meu Wikiloc

Imatge de la ruta al Google Earth.

  • Punt de sortida: Santuari d'Urkiola, com arribar.
  • Dificultat: Fàcil, tot i que la part final de la pujada pasa per un terreny feixuc de fer.
  • Track: El podeu baixar d'aquí.
  • Alçada mínima: 726 metres al pàrquing del Santuari d'Urkiola.
  • Alçada màxima: 1331 metres al cim, tot i que el GPS marcava 1322 metres.
  • Desnivell positiu acumulat: 782 metres.
  • Distància total: 10,3 quilòmetres.
  • Ruta circular: NO. completament lineal.
  • Ruta per gossos: Si, cap problema.
  • Si coleu veure les fotos, amb els comentaris en Castellà, ho podeu fer al meu àlbum de GoogleFotos.



Fotos i comentaris.

Pàrquing del Santuari d'Urkiola. Per començar tenim dues opcions, anar per una pista forestal  a la dreta o pujar pel camí que es veu a la foto en direcció al cim d'Urkiolamendi, per després perdre una mica d'altura fins a les Campas d'Asuntze, més conegudes amb el nom de Pol Pol, pel soroll que fa una font d'aigües ferrugiones que es troba en aquest indret. Nosaltres anirem per Urkiolamendi i tornarem per la pista forestal

Anem pujant per uns bonics prats.

Ràpidament comencem a veure les muntanyes que ens envolten.

Espero no equivocar-me amb els noms, crec que aquí es veuen l'Unzillatz, Astxiki y Alluitz, més al fons podrien ser el Mugarra y Legaune.

Conchi s'ho pren amb calma, fa molt de temps que no fa muntanya i no té cap presa, primer per físic, i segon per què ho vol gaudir plenament (foto del mòbil).

Ara que, per calma i tranquil·litat, la dels habitants d'aquestes contrades.

Cim de l'Urkiolamendi, al fons l'Anboto.

Ara toca baixar a les Campas d'Asuntze (Pol Pol). Es veu el punt (esquerra) on es desvia el camí cap al Collado Larrano, on comença la pujada per la cresta oest que, com ja he explicat, es quedarà per un altra ocasió.

Campas d'Asuntze, al davant està la font, i un corriol que també puja al Collado Pagozelai, a l'anada pujarem per la pista i a la tornada baixarem pel corriol.

Monotonia.

Tot i que alguns indrets són realment curiosos.

Collado Pagozelai, si seguim rectes sortiríem al Collado Zabalaundi, on comença la pujada pel vessant sud de l'Anboto. Però nosaltres girem a l'esquerra, la via normal puja per aquí.

Ara bé la part més dura de la pujada, 400 metres de desnivell per un terreny molt feixuc de caminar.

Som-hi.

Tot amunt, s'hi troben fitades per tot arreu.

Feixuc de caminar, pero entretingut de pujar.

Conchi, gaudint força, venia amb dubtes, però les ha deixat darrere i ho esta superant be.

Sortim a la part alta, i veiem a cresta que bé del Collado Larrano.

Ja tenim el cim a la vista.

Ara, el terreny, comença a ser més amable.

Ja hi som

Foto de cim, molt satisfets tots dos, aquesta és una foto que costa molt de veure últimament.

Vall d'Atxondo, 1000 metres de desnivell ens separen.

Ara cap a l'est, amb el Parc Natural d'Urkiola a sota.

Més Parc d'Urkiola.

La cara sud, per on puja la ruta del Collado Zabalaundi, que es veu al mig de la fotografia.

I cap a la Vall d'Atxondo, al fons el Cantàbric.

Es hora de marxar.

I ho fem contents.

Baixant amb cura.

I gaudint de la fauna autòctona.

Una de les moltes fitades que hi trobarem.

De tornada al Collado Pagozelai.

Ara deixarem la pista i baixarem pel corriol.

Fins a la font d'Asuntze, amb les seves aigües ferruginoses.

Una mica de color primaveral.

Que és troba en el seu millor moment.

Ara tornarem per la pista.

Amb boniques vistes cap al Parc Natural d'Urkiola.

Al fons ja veiem el punt de sortida.

Pau i tranquil·litat la que gaudeixen per aquests indrets..

Santuari d'Urkiola, inici i final de la ruta d'avui.

Satisfets per conèixer un nou racó, i per la muntanya pujada, anem a fer un àpat al restaurant proper, ens ho hem guanyat, sobretot la Conchi, que  a fet un esforç per acompanyar-me i ha pogut gaudir d'un dia magnífic, fent una de les coses que més li agraden, però que ara, per culpa de la seva lesió, no pot fer-ho. 
En un futur hi tornarem, és un paratge que mereix més d'una visita, amb opcions molt interessants per pujar a les muntanyes properes, marxem amb ganes de més, i això és bo, molt bo.