Contenido del bloc.

Això és un bloc de muntanya i natura, no és la meva intenció que sigui cap bloc de resenyes d'excursions, no més es tracta de les meves sortides i de les experiències que he viscut ha aquestes sortides, res més. Si aquestes publicacions, poden servir per preparar les rutes de les persones que les veuen serà magnific, i de fet hem sentiré molt orgullós, però que quedir clar que les dades que hi surten no més és una orientació a l'activitat que es vol fer.

divendres, 6 de setembre de 2019

Taou Blanc, 3.438 metres, una balconada al Gran Paradiso.

Descripció del recorregut.

Després de la pujada a la Punta di Pelousa venent dos dies amb previsions meteorològiques dolentes, aprofitem per visitar els pobles de la Vall de l'Orco, esperant que la meteo millori, doncs estem a punt d'haver de tornar a casa. A més hem de decidir si fer alguna cosa dins del Parc o buscar un altra opció per les rodalies del mateix, i així poder portar a la Neila amb nosaltres, el fet de no poder portar-la dins del Parc ens ha trasbalsat els plans. Finalment decidim que jo aniré a fer un dels cims que teniem previst dins del Parc, i la meva senyora, amb la Neila, es quedará fent un sender panoràmic pels voltants del poble.

El cim escollit es el Taou Blanc, un cim que, tot i la seva important altura, 3438 metres, és tècnicament molt fácil, amb un gran panorama i d'una distància curta, gràcies a la carretera del Colle del Nivolet, almenys aquestes són les informacions que porto, espero no haver-me equivocat. Per tant, la decisió va ser rapida, doncs em permetia, matinant força, poder tornar amb la família a l'hora de dinar.

El punt de sortida, és el Refugi Savoia, a 2534 metres, final de la carretera del Colle del Nivolet, al mig del refugi i de l'estany del Nivolet tenim un ampli pàrquing on deixar el cotxe.

Just a la dreta del Refugi Savoia surt un marcat camí, que puja d'una manera valenta fins a arribar a unes edificacions anomenades Alpe Riva. Des d'aquí, ja per un corriol més `petit, però ben marcat i fresat, vaig pujant amb les muntanyes del Gran Vaudala a l'esquerra, del Gran Paradiso a la dreta i, el meu cim d'avuí, al davant, tot i que, de moment, està tapat per les boires matinals.

Passo al costat de l'estany Rosset i d'uns petits estanys, que tenen bones vistes cap al Gran Paradiso. Poc després el terreny comença a ser més feréstec, es deixen els grans prats alpins per un terreny més pedregós, tot i que, com tota la pujada, sempre és molt fàcil de seguir, a poc a poc començo la pala final cap al Col Leynir, un tram dur però molt marcat, cosa que facilita la pujada al coll.

Al coll, on gaudeixo d'unes bones vistes a la cap a la Vall de Reme Notre-Dame (Aosta) i cap al Mont Blanc, comença el tram més tècnic de la pujada que, finalment, és molt menys del que esperaba. El corriol comença a pujar cap a una petita paret de roca que se supera amb molta facilitat, són uns 3/4 metres amb bons punts per agafar-te, com a molt li donaria un II grau, possiblement ni això. 

Un cop superat només he de seguir el fresat corriol que va surt a la cresta,  al costat mateix del cim, que guanyo fent una petita grimpada, sense complicacions.

Al cim, tot i la boira que està ben enganxada a aquest indret, el panorama és superb, començat pel Mont Blanc i acabant pel Gran Paradiso, que tenim a tocar, es veu quasi tots els Alps, una quantitat de cims realment impressionant. Començo a fer fotos sense parar, miro a un punt i a l'altre, gaudeixo tant, que m'estic més d'una hora allà dalt.

Però tot arriba i l'hora de marxar també, mentre recullo la motxilla la boira acaba per aixecar-se i, per sort, hem deixa veure els dos cims que no havia vist fins ara, La Grivola i l'impressionant Cervino, fet que fa que la satisfacció sigui completa, ara si, ara ja puc marxar, i ràpid, que es fa tard, he estat massa temps al cim.

La baixada la faig pel mateix camí de pujada, baixo quasi sense aturar-me, guanyant temps, fins a arribar a l'estany Rosset, on faig una curta parada. Fins aquí he estat sol, ara comença a veure's una gran quantitat de gent arribant fins a aquest indret, pocs segueixen més amunt, aquest idíl·lic estany, als peus del Gran Vaudala, és l'objectiu de la majoria.

Segueixo cap al pàrquing on arribo amb rapidesa, tinc el temps just de fer un most al refugi, i surto corren cap al poble, on  la família s'ho a passat d'alló més bé jugant al riu.

El Taou Blanc a donat respost a les expectatives que portava, un cim fàcil i panoràmic, perfecte per una sortida rapida om gaudir d'un entorn meravellós, amb molt bones vistes, sobretot als cims que formen el Parco Nacionale del Gran Paradiso.

Foto al cim del Taou Blanc, amb el Mont Blanc al fons.


Dades tècniques.

Imatge de la ruta al Google Earth.

Perfil del recorregut, el track al meu wikiloc.

  • Punt de sortida: Refugi Savoia al Colle del Nivolet, com arribar. S'ha de tenir en compte que la carretera del Colle del Nivolet és una carretera d'alta muntanya, molt revirada i estreta, si no dormim al refugi hem de preveure uns 45 minuts per arribar fins a aquí des de Ceresole Reale, això sense transit.
  • Dificultat: Moderada, més que res per l'altitud del cim, ja que el camí és fácil, sense complicacions remarcables.
  • Material necessari: Tot i la facilitat del recorregut s'ha de tenir en compte que és una ruta d'alta muntanya, a una altitud considerable, per tant roba i calçat adequat imprescindibles, més els habituals mapa, GPS i brúixola.
  • Track: El podeu baixar del meu Wikiloc.
  • Alçada mínima: 2534 metres al Refugi Savoia (al track marca 2509 metres).
  • Alçada màxima: 3438 metres al cim del Taou Blanc (3434 metres).
  • Desnivell positiu acumulat: 1054 metres.
  • Distància total: 13 quilòmetres. 
  • Ruta per gossos: No, però perquè tot el recorregut és dins del Parco Nacionale Gran Paradiso, i està prohibida l'entrada als nostres petits amics.
  • Podeu veure les fotos a l'àlbum de GoogleFotos.


Fotos i comentaris.


Per entrar en matèria dues fotos del Colle del Nivolet, a 2.600 metres, les dues fetes el dia anterior, una amb els estanys Agnel i Serrú i, tapats pels núvols, els cims del Carro i les Levannas.

A l'altre vessant del Colle del Nivolet,es veu  l'estany del Nivolet, seguint el camí que surt d'aquí es el pas natural cap a Valsavarenche, a la Vall d'Aosta passant per Croce dell’Arolley.

Però anem per feina, que el repor es llarg, per començar la mateixa foto del Colle del Nivolet, però aquesta feta a les 05'40 de la matinada, el dia de pujada al Taou Blanc.

Després d'una curta baixada arribem al final de carretera, tenim un pàrquing al costat de l'estany del Nivolet i del Refugi Savoia, a la dreta queda el Colle del Nivolet i, a l'esquerra, si seguim el camí, anirem a Valsevarenche, a la Vall d'Aosta. De moment al pàrquing, només està el meu cotxe i els vehicles de manteniment de la carretera, a la tornada serà molt diferent, doncs la facilitat d'accés fa que sigui un punt molt turístic.

Gran Paradiso, de fet és el gran protagonista del dia i per això, es fa visible ben aviat.

Alpe Riva, amb el Gran Vaudala a la dreta, i la Punta Bassei a l'esquerra.

Vaig guanyant alçada, mirant al darrera es veu  l'estany del Nivolet i les Levannas al fons.

Levannas, Carro i Punta Busson.

Aiguille Rouse i Carro.

El sol comença a sortir pel massís del Gran Paradiso.

Al davant el meu cim, o almenys així deuria de ser, pero les boires matinals no deixen veure'l.

De cop i volta aquestes boires s'aixequen.

Al fons el Col Leynir, on he d'anar per afrontar la part final de la pujada al Taou Blanc.

Mirant darrera veig cims fronterers amb el Parc Nacional de la Vanoise.

La pujada al coll és forta però per un corriol molt marcat, sense problemes.

Col Leynir, i Punta Leynir.

Crec que em vigilant..........

Col Leynir, al fons el Mont Blanc.

Mes gran, davant la Vall de Rhemes Notre Dame. al fons- dereta el Mont Blanc, que si, que es veu.

Aquí el teniu, el Senyor dels Alps. amb la Dent du Gegant i les Grandes Jorasses. 

S'ho mereix, una foto per ell sol.

Ara bé l'únic tram que, segons he llegit, s'ha de fer servir les mans.

Però primer faig una mirada a las Levannas.

De cop i volta em trobo al davant a aquest bon amic, segurament era el que m'estava vigilant abans.

Aquí tinc la "trepada", la veritat és que és molt curta i fàcil, II grau com a molt, cap problema.

A la sortida només he de seguir el marcat corriol que supera la pala final al cim.

De cop i volta la boira torna, psicològicament és un cop dur, ser tan a prop del cim i pensar que no val la pena pujar et fa abaixar el cap, però he de seguir, ja estic aquí, ja veurem que passa.

Res, tot blanc, i tinc el cim a tocar.

Surto a l'aresta final, a tocar del cim i, almenys, veig part del massís del Gran Paradiso. Giro a l'esquerra i faig l'última grimpada la cim, són 6/7 metres molt fàcils.

Taou Blanc, punta nord, i més alta, de 3438 metres, veig el Gran Paradiso i part dels cims que conforman el Parco Nacionale del Gran Paradiso. Fa dos dies era al vessant contrari, al cim de la Punta Pelousa.

Almenys puc gaudir d'un petit Espectre de Brocken.

Per sort cap a l'oest no tinc boira, i puc gaudir d'un nítid panorama, on destaca el Mont Blanc i per dir-ne algun més, la Grande Rousse, l'Aiguille de la Grande Sassiere, per acabar amb la Gran Bec.

S'hem fa difícil identificar els cims, la boira no ajuda, inclòs fent servir el programa PeakFinder no ho tinc clar. Podrien ser, per dir alguns, La Grande Casse, Tsanteleina, Gran Galibier, Mont Pelvoux,  l'Albaron, i acabant a la Levanna Occidentale

Punta sud del Taou Blanc, un xic més baixa, mentre espero a veure si s'aixeca la boira, m'hi apropo, però primer parlo amb un senyor italià que acaba d'arribar.

Glacera del Taou Blancc, al fons Valsavarenche, a la Vall d'Aosta.

La boira te coses bones, i aquesta és una d'elles.

Li dic adeu al simpàtic senyor italià i marxo a la punta sud, a veure qué trobo.

Però quan arribo i miro cap a darrera hem trobo això, un tros de foto (crec), el senyor italià al cim principal del Taou Blanc, amb el Mont Blanc al fons..

Sembla que la cosa millora, el Gran Paradiso ja és veu clarament, de fet, de cims importants que no he vist, i sé que es poden veuré, em queda'n la Grivola i el Cervino.

Ohhhhh, finalment sembla que la boira marxa i tinc el Cervino a la vista.

L'amic italià ja ha marxat, vaig a provar si puc fer una foto semblant, però sortint jo.

Res, això és el millor que he pogut fer, tampoc està malament

La Grivola, que ens tapa el sector del Monte Rosa.

Cervino.

Ara si, ara la boira s'ha esvait quasi per complet, i puc veure el Massís del Gran Paradiso clarament.

Grivola.

Després d'una hora al cim he de marxar, tot i que costa un xic, estic gaudint de valent.

Tot i que la boira ja quasi s'ha esvaït, encara te petis moments que vol revifar.

Arribant al punt on s'ha de desgrimpar, la boira es torna a fer espessa.

Però es poc tros.
 
Arribats a aquest punt, veig una fitada (dereta), que sembla evitar el tram de desgrimpada, vaig a provar......

Efectivament, tot i ser una baixada forta, es pot fer caminant.

Per la dereta he pujat, i per l'esquerra he baixat.

Col Leynir, ara tot cap a baix.

Poc després de començar a baixar veig un corriol que sembla que baixa més directe, però es veuen dues congestes de neu i no porto crampons, ja que la informació que portava era que no eren necessaris per pujar. Després de valorar la situació decideixo baixar per on he pujat.

Segueixo sol, només al cim he coincidit amb una persona.

Aquí s'ajunten els dos corriols, he baixat per la dereta, i per l'esquerra baixa la variant abans esmentada.

Arribant a l'estany Rosset. Ara si, ara ja no estic sol, ara és un no parar de gent.

Gran Paradiso.

Ara sense fer jocs fotogràfics.

Taou Blanc, net de núvols.

Estany Rosset, Gran Vaudala, Punta Basei,Punta Busson i Punta Galisia.

Ja quasi he arribat, veig el pàrquing i el cotxe, que ara no està sol, té molta companyia.

Aprofitant el Refugi Savoia em faig com a regal, el premi de beure una cervesa a un indret preciós, una manera perfecta d'acabar el dia.

Bé acabar, acabar, no, perquè arribo a temps d'anar amb la meva dona a dinar, al Restaurant Tizziano de Locana, s'ho ha guanyat, en deixar-me anar sol a fer aquesta sortida, sacrificant un dia de les nostres vacances.