Descripció del recorregut.
Anem de vacances a Turin (Italia) i a la regió dels Grans Llacs, però ens guardem 4 dies per anar a conèixer la cara sud del Parco Nazionale del Gran Paradiso, concretament a les valls del Orco y de Soana.
Arribats a Ceresole Reale, centre turístic de la Vall del Orco, ens emportem una inesperada sorpresa, ja que, segons la informació que jo portava, les dues sortides que tenia previst fe dins del parc, les podia fer portant a la Neila, la meva gossa, però la realitat es molt diferent, no puc entrar amb ella dins del parc, tret de la rodalia de la carretera del Colle del Nivolet.
Segurament, una greu errada de comprensió per part meva, fa que haguem d'improvisar les sortides previstes. Per sort, la mateixa oficina d'informació hem dona la primera idea, ja que hem parla dels Estanys de Bellagarda , que ja queden fora del parc i es pot anar amb gossos, una cerca rapida al Google fa que vegi la possibilitat de pujar fins a la Bocchetta Fiora (coll) i d'allà fins a la Punta di Pelousa de 2.545 metres on, segons es veu, es pot gaudir d'unes bones vistes del grup del Gran Paradiso.
La pujada comença a l'entrada de Ceresole Reale, al pàrquing que es a prop de les instal·lacions esportives Lilla i segueix el sender marcat amb el número 517, que passa per diferents edificacions de pastors com les anomenades Alpe Pianpesse i Alpe Ciabonera fins a una cruïlla marcada amb el numero 517 B, que és per on baixarem després. De la cruïlla al primer estany de Bellagarda és molt poc tram, el passem de llarg i ens apropem al segon, enclotat a un bonic indret, aquí és queda la meva dona i la Neila, era el seu objectiu, esperaran tranquil·la-ment la meva tornada, jugant i prenen el sol.
Jo segueixo ràpidament, el risc de tempesta que hi havia s'està confirmant, i els núvols comencen a créixer, no em puc distreure.
Passo al costat del tercer estany, el quart queda fora del camí, i començo a pujar a la Bocchetta Fiora, la pujada es dura, em fa suar de valent, es guanyen els 200 metres de desnivell que falten amb rapidesa. A la Bocchetta Fioria (coll), em trobo amb 4 jubilats italians, que han pujat fins allà a fer un àpat ( jo vull poder fer coses com aquesta a la seva edat), la faig petar una estona amb ells, molt agradables, i segueixo el meu camí.
Tinc dues opcions, fer una llarga diagonal fins al coll que separa els cims de La Deserta i de la Pelousa, d'allà al cim es tracta de superar una forta, i pedregosa, pujada. La segona opció, i la que he fet servir, és la pujada directa, primer per un tram, força feixuc, de blocs inestables, i després seguir per una canal herbada de molt fort desnivell, en cas de ser moll seria millor la primera opció per anar al cim, doncs una relliscada aquí no seria agradable.
Al cim una bona vista local de la Vall de l'Orco, amb l'estany/embassament de Ceresole Reale destacant al fons. Els cims, entre el meu desconeixentment d'ells i que comencen a estar tapats per petits núvols, són difícils d'identificar, a casa, tirant de mapa, puc anomenar la trilogia dels Levanna a l'esquerra, per seguir amb el sector del Colle del Nivolet i, just al davant, tot el massis del Gran Paradiso: Punta Foura, Courmaon, Brogio, Montclair, Ciaforon, Tresenda, Moncorvé i el rei d'aquestes contrades, el Gran Paradiso..........Però ja dic que, allà, no vaig identificar gaires coses, sobretot pels núvols que anaven creixent, una llàstima.
Per baixar volia fer-ho per l'altre camí, però tal com es veia que avançava el dia, vaig decidir tornar a baixar per la directa, no fos que les tempestes ens acabessin sorprenent per allà dalt. Per tant vaig desfer tot el camí, tret d'una petita variant abans d'arribar a la Bocchetta Fioria, hi havia una petita canal que evitava el tram de blocs, i que sortia al corriol de pujada, una mica més a vall de la Bocchetta, potser millor per aquí.
Torno a l'estany on era la família, menjo una mica i marxem, pel mateix camí de pujada, fins al desviament del camí amb el número 517B, que és per on baixarem. No té moltes diferències amb el de pujada, només que cada un va per un vessant del barranc. Passem per l'Alpe Lillet i enllacem amb el camí de pujada molt a prop del punt de sortida, al pàrquing del Centre esportiu de Ceresole Reale.
La Neila amb la paret rocosa del Courmaon de 3.162 metres, possiblement la millor foto del dia.
Dades tècniques.
Imatge de la ruta al Goggle Earth.
Perfil del recorregut, el track al meu Wikiloc.
- Punt de sortida: Pàrquing al costat del Centro Esportivo Lilla, Ceresole Reale, Valle del Orco, a l'entrada del Parco Nazionale Gran Paradiso, com arribar.
- Dificultat: Moderada, més que res degut a la pala final.
- Material necessari: No és una ruta difícil, amb calçat adequat i roba d'abrigar, més els indispensables de sempre, mapa, brúixola i GPS.
- Track: El podeu baixar d'aquí. He editat un petit tram, quan feia poc d'haver començat, el GPS es va parar i, al posar-lo en marxa, va gravar un linia recta. Cap problema ja que el camí es molt ben marcat.
- Alçada mínima: 1.480 metres al punt de sortida.
- Alçada màxima: 2.540 metres al cim, tot i que al GPS marcava 2.522 metres.
- Desnivell positiu acumulat: 1123 metres.
- Distància total: 10,6 quilòmetres.
- Ruta per gossos: Si, cap problema.
- Podeu veure les fotos al meu àlbum de GoogleFotos.
Fotos i cometaris.
Deixem el pàrquing de les instal·lacions esportives, al fons el grup de las Levannas.
Agafem el sender 517, primer per un bonic bosc.
Marques del camí, molt ben marcat.
Cascada.
Tenim risc de tempestes i, pel que sembla, ja que és de bon matí, l'encertaran, ja que les núvols comencen a créixer.
Alpe Pianpese.
Un xic més amunt tenim un petit mirador cap al sector de Ceresole Reale i el seu estany.
Un punt encisador, on fer un descans, és quasi obligat.
Alpe Ciabonnera.
La Neila és tot una artista fent de model, al seu darrera el cim del Courmaon.
Arribem a la cruïlla dels dos camins, el 517 i el 517 B, i veig clarament, per primer cop, la Bocchetta Fioria i la Punta Pelousa.
Primer estany de Bellagarda.
Una mirada cap a les Levannas, on els núvols ja són ben presents.
Segon estany de Bellagarda, enclotat a un idíl·lic indret, aquí és queda'n la meva dona i la Neila.
Jo segueixo, amb la Bocchetta Fioria al meu davant.
Pujant cap a la Bocchetta Fioria faig una mirada darrera, les Levannas a l'esquerra, el sector del Colle del Nivolet al fons, i les estivacions del massís del Gran Paradiso a la dreta.
La pujada es forta, sense descans.
Bocchetta Fioria, es veuen els cims d'abans, més els estanys de Bellagarda al complet.
La gran fitada que marca el coll, o Bocchetta Fioria.
A l'altre vessant sembla que la meteo està més lletxa, almenys és el que és veu si miras cap al cim del Monte Unghiasse, de 2939 metres d'altitud.
Uns jubilats italians, que han pujat fins aquí a fer un àpat, em fan aquesta foto, a la dreta de la foto es veu la diagonal a fer si anem pel camí entre La Pelousa i La Deserta, que és veu al fons.
Però jo decideixo pujar per la via directa, primer per aquest tram de blocs, molt inestables.
Ja els he creuat, per l'esquerra de la imatge, al fons el coll i, per la dreta, es veu la canal que baixaré després, per evitar el tram de blocs.
La forta canal herbada per pujar, atenció si és moll, una relliscada aquí no seria gens bona.
Cim de La Pelousa 2545 metres, just al davant del massís del Gran Paradiso, però els núvols, cada cop més grans, no deixen veure els cims.
Levannas, Ceresole Reale i Bellagarda.
Si la meva orientació no m'enganya, a sobre el meu cap tinc, tapat pels núvols, el cim del Gran Paradiso.
A l'esquerra s'intueix la trilogia dels Levanna, per seguir amb el sector del Colle del Nivolet i, just al davant, tot el massís del Gran Paradiso: Punta Foura, Courmaon, Brogio, Montclair, Ciaforon, Tresenda, Moncorvé i el rei d'aquestes contrades, el Gran Paradiso.
La Deserta.
El coll que la separa La Pelousa de la Deserta, i que és per on va l'altra opció de pujada, que vaig estar a punt de fer de baixada, però el risc de tempestes va fer que tornes pel mateix camí de pujada, més ràpid.
Torno a la Bocchetta.
Ja sóc al tram de blocs però, en lloc d'anar per l'esquerra, veig a la dreta una petita canal que va a sortir molt a prop del camí de pujada a la Bocchetta Fioria, i com la veig factible.......som-hi.
Per aquí baixaré.
I per aquí he baixat.
Sortint de la canal ja només he de fer una fàcil diagonal per anar a trobar el camí de pujada.
Punt on retrobo el camí de pujada al coll, ara tot cap a baix.
Paso al costat del tercer estany de Bellagarda,
La Boccheta Fioria i la Punta Pelousa, i els núvols...........
Deixo el camí principal per baixar a l'estany on és la família esperant-me, a veure com estan.
Doncs la Neila jugant, com sempre, a l'aigua del segon estany de Bellagarda.
I la meva dona, tranquil·la i relaxada, observant a la Neila jugar.
Ara hem tocar descansar a mi.
Es veu que ja està cansada.
La Punta di Pelousa a punt de ser engolida pels núvols.
Ja comencen a créixer els núvols d'una forma preocupant, será millor sortir d'aquí.
Aquestes dues no es volen mullar, i baixen amb molta rapidesa.
Primer estany de Bellagarda.
Ja som a la cruïlla de camins, ara a la dreta, pel 517 B, hem pujat per l'esquerra, pel 517.
Alpe Lillet.
Una baixada plena de flors.
Ceresole Reale, comencen a caure gotes, de moment poca cosa.
Cascada.
Pont, ara ja no plou, es posible que ens salvem de mullar-nos.
I arribada al cotxe, sembla que cansats.
Anem a l'entrada d'aigües de l'estany de Ceresole Reale, concretament al refugi Massimo Mila, a acabar de passar la tarda i fer una cervesa, i vam acabar mullats, per dins i quasi per fora, ja que finalment la tempesta va arribar, i de quina manera!!!!!!, ens vam salvar d'una bona remullada.
Un pla B que, tot el poc temps que vaig tenir per buscar-lo, ha sortit bé, i que pot ser un bon pla A, la Punta di Pelousa s'ho mereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada